la Poma Gegant

Em vaig despertar de sobte, amb una sensació que no havia sentit abans. Era estranya, desagradable, i em recorria tot el cos. Em vaig espantar. Tenia tots els pels de punta, com si volguessin fugir del meu cos. Semblava que algú els estigués estirant un a un. Instintivament faig fregar-me braços i cames per fer fora aquella sensació tan molesta.

Quan vaig tornar a sentir-me jo mateix, em vaig aixecar una mica confús, mirant al meu voltant. Intentava entendre què estava passant. Em trobava als peus del vell arbre que m’havia fet companyia des de que tinc memòria, i mirar-lo em va ajudar a tranquilitzar-me. Era ben bé el centre del meu  petit i aïllat món, que no havia canviat mai. Fins aquell dia.

Vaig allargar la mà i vaig llegir la duresa d’aquell arbre amb els dits. Aixecant la vista, em va sobtar veure com les fulles es movien a les branques. No recordava que mai ho haguessin fet. Tampoc no recordava aquell udol que baixava des de la part més alta. Semblava una ànima en pena que s’allunyava de nosaltres.

Alguna cosa havia canviat, i jo volia saber què era, així que vaig començar a caminar sense estar segur de saber on em portaria tot plegat. Des d’on era, només podia caminar mil cent setanta-dues passes en qualsevol direcció. Ni una més.

Vaig fer l’única cosa que se’m va acudir, començar a caminar. Ho vaig fer amb seguretat i decisió. Només per demostrar-me, un cop més, que tot era com havia de ser. Que el món seguia sent el mateix de sempre, i que un grapat de pels rebels i algunes fulles movent-se, no eren símptoma d’alarma.

M’estava apropant a les mil cent passes, i em costava mantenir la seguretat que havia tingut feia només un moment. I si aquest cop era diferent? I si realment tot havia canviat? I si tot el que sabia estava equivocat?

Vaig continuar caminant, cada cop més lentament. Fins que em vaig aturar.

Mil cent setanta-dues passes. Em costava respirar i les mans em suaven. Ara dubtava si volia comprovar que tot continuava igual. Només havia d’estirar el braç i assegurar-me que la bombolla en la que vivia no havia desaparegut. Però el meu cos es negava a fer aquell petit gest.

Al final els meus peus van ser els que van prendre la iniciativa.

Mil cent setanta tres passes. I llavors la vaig veure. No entenia com no l’havia vist abans. Tot i que estava molt lluny, vaig poder distingir una figura immensa que s’alçava en l’horitzó. Semblava… una poma. Una poma gegant.

El cap em va començar a donar voltes i l’aire havia fugit al meu voltant. Obrint i tancant la boca com un peix fora de l’aigua, em va envair una nova sensació. L’estómac semblava voler fugir del meu cos. Estava caient.

Em vaig despertar de sobte. Estava tot suat i agafava amb força els llençols del meu llit. Mica en mica vaig començar a recordar. Vaig posar-me les ulleres, vaig encendre el mòbil i vaig tornar a llegir aquell correu electrònic que havia posat potes enlaire el meu món. No hi havia cap dubte. M’oferien una feina que no podia rebutjar, i volien que comencés en quinze dies. Tenia dues setmanes per acomiadar-me de tot el que coneixia, fer les maletes, i agafar un vol a Nova York.

No sabia si seria capaç de fer-ho. Aquell estiu que vaig fer un tros del camí de Santiago, i que em va portar fins a Finisterre, és el més lluny que he estat mai de casa meva, a mil cent setanta-dos quilòmetres. No sabia què fer, així que vaig fer l’única cosa que se’m va acudir, em vaig aixecar i vaig començar a fer la maleta.

llicencia creative commons.png

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s