en la Foscor

La lluna fa estona que s’ha enfonsat en un mar de núvols de tempesta. El vent, furiós, sembla voler apagar el món com si fos una espelma.

En la penombra, una figura ronyosa i menuda es mou furtivament. Cada cop que un llamp esgarrapa el cel, s’estremeix gemegant i cobrint-se el cap amb mans ossudes. Només quan el rugit es converteix en una remor llunyana, gosa moure’s de nou.

Avança per la carretera com ànima perseguida pel diable, fins que arriba a un creuament. S’atura, dubta. Espia l’obscuritat i quan està a punt de reprendre la seva frenètica fugida en una direcció, gira cua i en pren una altra, com si volgués despistar-se a sí mateix.

Les teles que cobreixen el seu cos  escanyolit, i que en algun moment podrien haver format part d’una camisa, d’un jersei o d’uns pantalons, ara són poc més que retalls estripats d’algun color impossible d’identificar. Si alguna vegada ha portat sabates, fa temps que les ha perdut.

De cop s’atura en un revolt i aixeca el cap. S’esmuny entre uns arbusts just quan un cotxe surt de la corba a massa velocitat. Amb un xiscle, el vehicle derrapa fins aturar-se al mig del camí. La porta del conductor s’obre, i surt un noi que corre cap a la foscor. Darrera seu, una veu indignada crida des de dins:

Què fots!? Quin ensurt m’has donat. Vols fotre el favor de tornar? Què cony estàs buscant?

No l’has vist? Estava aquí fa uns segons, ha marxat corrents i ha desaparegut per allà. Vine, anem a veure què era.

Au va! Estàs sonat o què? Saps tan bé com jo quanta gent ha desaparegut en aquest maleït bosc. Has oblidat el vell del molí? O el petit David i de com es va perdre quan es va allunyar dient que el seu osset Teddy havia de fer pipí? Fa dos estius d’això i encara no l’han trobat. Puja i continuem, aquest bosc em fa esgarrifar.

Però jo he vist…

He dit que marxem! Puja al cotxe, per l’amor de Déu!

Abans que pugui tornar a protestar, una gota li cau al cap, una altra la segueix, i després una altra. De cop la tempesta es desferma sobre d’ells i la conversa s’acaba. Un instant després, els llums vermells desapareixen i només queda el repicar de l’aigua contra el terra.

Enmig d’una nova explosió de llum, la petita figura s’encongeix i abraçada a un manyoc brut i esparracat amb el que sembla un “T” desdibuixada. Un segon després la foscor ho engoleix tot.

 

llicencia creative commons.png

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s