una Musa sense Història

La vida d’un caramel ja no és el que era. Fa segles érem importants. La gent ens feia amb cura i ens ficava dins del seu equipatge, sabent que els hi donaríem forces i els ajudaríem a resistir els llargs trajectes. Més tard, era habitual veure’ns a les trobades de l’alta societat, on sempre sorpreníem als paladars més exigents.

Però ara… Ara ens fan amb màquines sense ànima que no tenen cap tipus de mirament; els nostres ingredients ja no són de qualitat i poc importa el seu origen; ens venen a granel, barrejats, trencats, enganxats…

Si ets un petit sugus de maduixa que espera dins d’una capsa a que algú és fixi en tu, la cosa és molt pitjor. Encara recordo que dur era conviure amb les altres llaminadures. Les llengües i les coca-coles pica-pica no paraven de repetir que som cosa del passat, que només els avis poden voler un caramel tou que s’enganxa sense remei al paladar. Els SMINT, orgullosos i convençuts que més que un caramel són una medicina, ni tan sols es dignaven a parlar amb nosaltres.

La nostra existència és ben trista. Mai podré oblidar el dia que un nen va ficar la mà al nostre petit món de metacrilat. Volia afartar la seva addicció al sucre que, a jutjar per l’estat de les seva dentadura, era molt gran. Ho va fer amb tant poca cura, que va caure a terra un sugus de pinya. Era, precisament, el que sempre ens animava a tots, dient que seria pitjor ser una piruleta i estar tot el dia amb un pal ficat al cul. El nen, en la seva impaciència, el va trepitjar diverses vegades. La botiguera ni tan sols es va ajupir a recollir-lo. Li va dir que no es preocupés i que agafés un altre.

Després d’aquell dia, vaig perdre tota esperança de fer grans coses durant la meva amarga existència.

Però vet aquí que m’equivocava. Ara mateix estic damunt d’un escriptori, al costat d’una cigarreta i un portàtil. Per a sorpresa meva, i de tota la comunitat llaminera, m’he convertit en una musa. Sí, sí, ho heu entès bé. Sóc una musa, sóc inspiració.

Tot va començar fa uns dies, quan una senyora es passejava per la botiga amb aire misteriós. Però no semblava estar en una botiga de llaminadures. Més aviat donava la sensació que havia entrat en un temple. Ens mirava amb una solemnitat estranya.

Al principi pocs ens hi vam fixar, però al cap d’uns minuts tots estàvem expectants per saber què triaria. Ella, tranquil·la, anava deixant enrere ossets, chupa-chups, HALLS, peta zetas… fins que al final es va aturar davant nostre. La seva mirada es va il·luminar com si hagués retrobat uns vells amics i va començar a agafar-nos d’un en un. Sabia exactament quants en volia. Estava hipnotitzat pels seus moviments i, de cop, em vaig trobar a la petita bossa de plàstic amb els altres setze companys d’aventura. Estàvem tots esveradísims per la novetat i el misteri que acompanyava aquella senyora. Més tard vàrem saber que era escriptora, i que també ensenya aquest art a d’altres persones que gaudeixen jugant amb les paraules.

Fa uns dies ens va repartir entre els seus alumnes, juntament amb una cigarreta, amb l’esperança que els inspiréssim una història que demà compartiran entre tots. Jo vaig acabar a la motxilla d’un noi que està molt enfeinat, pobre. Pensava que no trobaria mai el moment de posar-se a escriure, però fa una estona que m’ha deixat al costat de l’ordinador i aquí estic, imaginant el moment en que s’asseurà a la cadira, amb l’habitació mig a les fosques i la cigarreta als llavis. Aspirant abans d’encendre-la per captar tots els seus matisos. Després ho tornarà a fer però l’aire serà amarg i calent, amb tons salvatges i nous per a ell.

Quan el fum ompli l’habitació em buscarà, em despullarà i jugarà amb mi. Pressionant-me, girant-me, olorant-me… per finalment abandonar el tabac i deixar-me a la llengua, sentint com la meva dolçor creix a la seva boca i s’escampa a dins seu.

M’agradaria saber com conjugaran, les seves neurones, aquestes sensacions amb les paraules. Quines històries l’inspiraré?

Ai! No sé. Quina impaciència!

Mira, ara ve el seu fill. Us he dit que aquest noi té un fill de quatre anys? És un nen molt eixerit i simpàtic. Eh! Però… però? Què fas? Deixa’m. No veus que soc una musa. Perquè em treus el meu paper? Això ho havia de fer el teu pare! No. Para. Para. La cosa no havia d’anar així? I el teu pare? On és, el teu pare? Prou. Prou!

llicencia creative commons.png

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s