UN HOME DE PRINCIPIS

Ningú no podrà dir mai que he estat sempre un home de principis. I sinó, que li preguntin al meu pare.

– Ja hi tornes a ser -deia cada cop que tornava estomacat de l’escola-. Això et passa per voler defensar aquell babau d’en Joan. Una escola amb tan de renom no hauria d’haver acceptat mai el fill d’un perdulari. No veus que els teus amics només s’esforcen en redreçar-te i recordar-te quin és el teu lloc.

I quanta raó tenia. Els meus “amics” s’esforçaven a base de cops de puny, puntades de peu, escopinades i d’insults diversos. La veritat és que creativitat destructiva no els hi va faltar mai, a aquells gamarussos.

La cosa no va millorar gaire amb el pas del temps, així que el mateix dia que em llicenciava en la carrera escollida pel meu pare, vaig decidir que marxar de casa era el millor que podia fer.

Lluny de la protecció familiar, vaig passar a compartir pis amb altres dèbils i desafavorits semblants als que defensava a l’escola.

Com més intentava controlar les nostres vides aquest sistema opressiu, corrupte i capitalista que governa el país, més ens esforçàvem a combatre’l. És per això que al pis de 40 metres quadrats que compartia amb 6 persones més, ningú tenia una feina estable, ni seguia cap tipus d’horari o norma establerta socialment.

Va ser una llarga temporada de descobriment personal. Vaig aprendre coses tan importants a la vida com què vol dir passar gana, com de ràpid es pot desenvolupar la vida microscòpica en un ambient favorable, com d’infravalorada està la utilització de la rentadora, o que fins i tot un bol de sopa calenta -i sospitosa- fet al restaurant xinés del final del carrer és millor que no res.

I un dia, finalment, el món que coneixia es va esfondrar. Per aquells temps, una part dels meus ingressos provenien dels conductors cansats que esperaven, impacients, el llum verd per començar la seva carrera personal cap a la feina.

Els meus companys de pis ja m’havien avisat que fins i tot una cosa tan simple com demanar diners en un semàfor, té unes regles que no es poden trencar. La primera, i més obvia, és que havia de creuar el carrer sense aturar-me si detectava un cotxe patrulla infiltrat entre els meus possibles clients. La segona era que si darrera del volant hi havia un avi, no l’havia de pressionar. Sobre tot si l’avi en qüestió començava a suar i a tremolar quan encara quedaven dos cotxes per arribar al seu. L’últim que ho va fer està pendent de sentencia, acusat d’homicidi involuntari.

Finalment, la regla més important de totes, i que m’afectava molt especialment, aquella que sota cap circumstància havia de trencar, era la de no aturar-me mai més de cinc segons davant un cotxe de luxe…

Però tota precaució és poca quan parlem d’un Aston Martin “Vanquish Black Coupe”.

Tres minuts abans de veure’l, jo ja havia sentit el seu motor per sobre de l’enrenou de la ciutat. No sé si mai heu tingut l’oportunitat d’escoltar un so semblant, però us puc assegurar que té la capacitat de fer-te volar i oblidar tot el que t’envolta. Vianants, autocars, motoristes intrèpids, el gos bordant que persegueix un ocell espantat… tot va desaparèixer.

Quan aquella màquina perfecta va girar la cantonada i es va dirigir cap a mi, vaig saber que aquell era el darrer dia que m’esperava en un semàfor per recollir l’almoina de ningú. El ninot estava en vermell, així que només vaig tenir temps a veure el meu reflex en la seva carrosseria negra com la nit més fosca.

Però va ser suficient.

No tenia cap dubte que el meu pare em perdonaria, i estic segur que ell no tenia cap dubte que jo tornaria algun dia, així que no es va sorprendre quan vaig trucar a la porta de casa seva.

I aquí estic, de camí cap a l’empresa de tecnologia militar del meu pare per ocupar el càrrec de Directiu pel qual em va preparar. Ara sóc jo qui condueix un Aston Martin, i gairebé mai m’aturo davant d’un semàfor, especialment si veig algun desgraciat esperant a que el semàfor es posi en vermell per demanar-me diners.

Així que ningú no podrà dir mai que no sóc un home de principis… és només, que ara en tinc uns altres.

llicencia creative commons.png

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s