el Crític?

Doncs sí, tot i que no sóc cap expert en res, fa molts anys vaig aprendre que és molt difícil millorar, sense ser crítics (de forma constructiva) amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per això em reservo aquest espai per proposar, opinar i criticar sobre diferents temes que per a mi són importants.

Ja us avanço que molts d’ells tindran a veure amb la paternitat, un tema del que, aquest sí, mai seré un expert.

Salut i lletres!

Invisible

Em pica el cul. A part de ser incòmoda, aquesta cadira no transpira gens i em fa suar les galtes del cul. Podria canviar-me de cadira, les negres semblen més còmodes, però la gent em miraria com si estigués sonada.

Ja no sé quanta estona porto asseguda. Quan he entrat, l’ombra de l’aloe vera que descansa a prop meu, sobre una tauleta de vidre ratllat pels anys, no arribava a tocar-me. Ara gairebé arriba a la cadira buida que tinc a l’altra banda. Sigue leyendo

el Pobre Pastoret

– Ja era hora. Començava a pensar que no et despertaries mai.

– Però que collons…

No vaig deixar que acabés la frase, estava fart d’aquell fanfarró. Aprofitant que havia obert la boca, li vaig entaforar el canó de la beretta que havia aconseguit feia unes hores en un carreró fosc i humit, i vaig moure el cap lentament. Primer a l’esquerra, després a la dreta. De seguida va entendre el missatge. Per la cara que va posar quan va sentir el gust metàl·lic amb tons de pólvora, era evident que no estava acostumat al paper de víctima.

Sigue leyendo

Fulls en Blanc

Fa més de dues hores que estan asseguts. L’un davant de l’altre. Ell ha canviat de postura unes trenta vegades. S’ha aixecat a buscar aigua, després una cervesa, i ara ja va per la cinquena copa de vi.

Ella gairebé no s’ha mogut. Se suposa que és exactament el que ha de fer, estar-se quieta i moure’s el menys possible. Inspirar. Però aquest cop, el seu instint li diu que si es mou està perduda.

– I doncs!? – Crida ell de cop -. Vols fer el favor de fer alguna cosa!

Sigue leyendo

Mocadors per Créixer

La mare se’l mirava mig amagada darrera d’una porta. Per la manera com agafava el drap amb el que eixugava els plats, fins feia un moment, qualsevol hagués dit que tenia por que aquest sortís corrents.

Feia una estona que hi havia massa silenci, i com a bona mare primerenca que era, s’havia atansat de puntetes a l’habitació. No és que patís… és només que l’estranyava no sentir res. Sigue leyendo

Sortida d’Emergència

Són les cinc i vint-i-u de la tarda del divendres més calorós de la meva vida. Em falten encara nou interminables minuts per acabar la meva jornada laboral.

És el quaranta-vuitè dia després que la meva companya… perdó, ex-companya oficialment, va decidir recollir les seves coses i pirar de casa. El pas el va acabar donant ella, però realment feia mesos que no estàvem bé. No ha estat cap trauma, ha sigut més aviat un tràmit i una alliberació. Sigue leyendo

Mal de Cap

Ho havia deixat clar des del principi, feia més de 14 anys. Ell seria el primer en provar-ho.

Ara, els segons d’un rellotge digital, que ocupa una paret sencera, corren escurçant el compte enrere que aviat arribarà a zero. Falten menys de trenta minuts per a la mitja nit del dinou de novembre de dos mil quinze. Fora d’aquelles instal·lacions científiques, que bé podrien pertànyer a l’Àrea 51, és una data sense importància.

Sigue leyendo

una Batalla més

Veient-lo dalt de la muralla amb l’espasa descansant al seu costat, encara regalimant sang calenta dels enemics derrotats, qualsevol diria que havia nascut per guanyar batalles.

Al seu voltant, les darreres llums del dia es reflecteixen a la seva armadura i les ombres s’allarguen als seus peus, amb un silenci trencat només pels esgarips dels corbs, contents i esverats pel festí que els espera. Aquí i allà, cossos sense vida donen fe de l’aclaparadora victòria de què han estat víctimes. Sigue leyendo

el Darrer Dia

Es va despertar de cop. La por dibuixada al seu rostre i la respiració accelerada. Ja havien passat dos dies. Només li quedava un. Era molt poc temps, però sempre havia treballat millor sota pressió.

Va sortir de la que un dia va ser la cafeteria, però que darrerament s’havia convertit en casa seva. No necessitava mirar-se les mans ni els braços. Sabia perfectament que les senyals ja no hi eren. Aquell maleït virus semblava tenir intel·ligència pròpia. Era capaç d’esborrar el seu propi rastre. Sigue leyendo