Invisible

Em pica el cul. A part de ser incòmoda, aquesta cadira no transpira gens i em fa suar les galtes del cul. Podria canviar-me de cadira, les negres semblen més còmodes, però la gent em miraria com si estigués sonada.

Ja no sé quanta estona porto asseguda. Quan he entrat, l’ombra de l’aloe vera que descansa a prop meu, sobre una tauleta de vidre ratllat pels anys, no arribava a tocar-me. Ara gairebé arriba a la cadira buida que tinc a l’altra banda. Sigue leyendo

Mal de Cap

Ho havia deixat clar des del principi, feia més de 14 anys. Ell seria el primer en provar-ho.

Ara, els segons d’un rellotge digital, que ocupa una paret sencera, corren escurçant el compte enrere que aviat arribarà a zero. Falten menys de trenta minuts per a la mitja nit del dinou de novembre de dos mil quinze. Fora d’aquelles instal·lacions científiques, que bé podrien pertànyer a l’Àrea 51, és una data sense importància.

Sigue leyendo

el Darrer Dia

Es va despertar de cop. La por dibuixada al seu rostre i la respiració accelerada. Ja havien passat dos dies. Només li quedava un. Era molt poc temps, però sempre havia treballat millor sota pressió.

Va sortir de la que un dia va ser la cafeteria, però que darrerament s’havia convertit en casa seva. No necessitava mirar-se les mans ni els braços. Sabia perfectament que les senyals ja no hi eren. Aquell maleït virus semblava tenir intel·ligència pròpia. Era capaç d’esborrar el seu propi rastre. Sigue leyendo