en la Foscor

La lluna fa estona que s’ha enfonsat en un mar de núvols de tempesta. El vent, furiós, sembla voler apagar el món com si fos una espelma.

En la penombra, una figura ronyosa i menuda es mou furtivament. Cada cop que un llamp esgarrapa el cel, s’estremeix gemegant i cobrint-se el cap amb mans ossudes. Només quan el rugit es converteix en una remor llunyana, gosa moure’s de nou. Sigue leyendo