una Musa sense Història

La vida d’un caramel ja no és el que era. Fa segles érem importants. La gent ens feia amb cura i ens ficava dins del seu equipatge, sabent que els hi donaríem forces i els ajudaríem a resistir els llargs trajectes. Més tard, era habitual veure’ns a les trobades de l’alta societat, on sempre sorpreníem als paladars més exigents.

Però ara… Ara ens fan amb màquines sense ànima que no tenen cap tipus de mirament; els nostres ingredients ja no són de qualitat i poc importa el seu origen; ens venen a granel, barrejats, trencats, enganxats… Sigue leyendo

la Poma Gegant

Em vaig despertar de sobte, amb una sensació que no havia sentit abans. Era estranya, desagradable, i em recorria tot el cos. Em vaig espantar. Tenia tots els pels de punta, com si volguessin fugir del meu cos. Semblava que algú els estigués estirant un a un. Instintivament faig fregar-me braços i cames per fer fora aquella sensació tan molesta. Sigue leyendo

Invisible

Em pica el cul. A part de ser incòmoda, aquesta cadira no transpira gens i em fa suar les galtes del cul. Podria canviar-me de cadira, les negres semblen més còmodes, però la gent em miraria com si estigués sonada.

Ja no sé quanta estona porto asseguda. Quan he entrat, l’ombra de l’aloe vera que descansa a prop meu, sobre una tauleta de vidre ratllat pels anys, no arribava a tocar-me. Ara gairebé arriba a la cadira buida que tinc a l’altra banda. Sigue leyendo

el Darrer Dia

Es va despertar de cop. La por dibuixada al seu rostre i la respiració accelerada. Ja havien passat dos dies. Només li quedava un. Era molt poc temps, però sempre havia treballat millor sota pressió.

Va sortir de la que un dia va ser la cafeteria, però que darrerament s’havia convertit en casa seva. No necessitava mirar-se les mans ni els braços. Sabia perfectament que les senyals ja no hi eren. Aquell maleït virus semblava tenir intel·ligència pròpia. Era capaç d’esborrar el seu propi rastre. Sigue leyendo