en la Foscor

La lluna fa estona que s’ha enfonsat en un mar de núvols de tempesta. El vent, furiós, sembla voler apagar el món com si fos una espelma.

En la penombra, una figura ronyosa i menuda es mou furtivament. Cada cop que un llamp esgarrapa el cel, s’estremeix gemegant i cobrint-se el cap amb mans ossudes. Només quan el rugit es converteix en una remor llunyana, gosa moure’s de nou. Sigue leyendo

Invisible

Em pica el cul. A part de ser incòmoda, aquesta cadira no transpira gens i em fa suar les galtes del cul. Podria canviar-me de cadira, les negres semblen més còmodes, però la gent em miraria com si estigués sonada.

Ja no sé quanta estona porto asseguda. Quan he entrat, l’ombra de l’aloe vera que descansa a prop meu, sobre una tauleta de vidre ratllat pels anys, no arribava a tocar-me. Ara gairebé arriba a la cadira buida que tinc a l’altra banda. Sigue leyendo

el Pobre Pastoret

– Ja era hora. Començava a pensar que no et despertaries mai.

– Però que collons…

No vaig deixar que acabés la frase, estava fart d’aquell fanfarró. Aprofitant que havia obert la boca, li vaig entaforar el canó de la beretta que havia aconseguit feia unes hores en un carreró fosc i humit, i vaig moure el cap lentament. Primer a l’esquerra, després a la dreta. De seguida va entendre el missatge. Per la cara que va posar quan va sentir el gust metàl·lic amb tons de pólvora, era evident que no estava acostumat al paper de víctima.

Sigue leyendo

Fulls en Blanc

Fa més de dues hores que estan asseguts. L’un davant de l’altre. Ell ha canviat de postura unes trenta vegades. S’ha aixecat a buscar aigua, després una cervesa, i ara ja va per la cinquena copa de vi.

Ella gairebé no s’ha mogut. Se suposa que és exactament el que ha de fer, estar-se quieta i moure’s el menys possible. Inspirar. Però aquest cop, el seu instint li diu que si es mou està perduda.

– I doncs!? – Crida ell de cop -. Vols fer el favor de fer alguna cosa!

Sigue leyendo